CCX221270-7.5, Caterina Miralles

25/06 - 05/09/2026

“Ciudades diferentes se suceden sobre el mismo suelo y bajo
el mismo nombre, nacen y mueren sin haberse conocido,
incomunicables entre sí. [...] Las viejas postales no representan a
Maurilia como era, sino a otra ciudad que por casualidad se llamaba
Maurilia como ésta”
— Italo Calvino, Las ciudades invisibles

Exactament són 7,5 minuts el que triga a endurir-se. En aquell moment s’inscriu un cert
estat de permanència que ja mai no ens permetrà recordar-nos iguals. I aquell record, que ja
venia entelat, s’intentarà endevinar en el pòsit que resisteix dins el cubell. Crec percebre allà
la fragilitat que envolta tanta duresa, com allò que revesteix amb preciosos teixits flexibles
perfectament encaixats, irromp de manera cruel en tot el que tu i jo ens havíem imaginat.
Potser mai no havíem parlat la mateixa llengua, o fèiem servir les mateixes paraules per
referir-nos a coses molt diferents. Em vaig espantar en sentir els teus crits: Get Picasso tickets,
Picasso tickets! insisties, mai no vaig pensar que series tan aliena al que ens estava passant.
Crec que la por més gran va ser quan els teus relats, els teus records, van començar a prendre
forma mitjançant disfresses dures, disfresses de formigó armat, de guix. El trompe-l’oeil es va
convertir en la teva operació més habitual sense adonar-te de la violència que exercies.
M’arriben històries de com abrasaves pells sense discreció. Jo seguia encegat per aquella
sensació de pertinença que em prometies; amb cada disfressa nova que et posaves, les pells
s’envermellien més, les teves carícies eren més dures, més calentes. Fantasiejava pensant que
aquella suor que em produïes en tocar-me lubricava els moviments, que es veien cada cop més
interromputs per la teva nova indumentària. Enmig de tot això, em guio seguint una nova
estrella que s’albira vigilant des de tots els teus racons.
Van ser poc menys de 2 hores el que va trigar a desplomar-se: la Montserrat A. va morir a casa
seva després d’acabar el torn, tots els teus mecanismes de control i higienització van acabar
revelant la seva autèntica naturalesa, omplint-se de cossos esgotats sostenint entre tots aquelles
ficcions que ens havies fet creure. Sé que aquell va ser el punt de no retorn, el punt on el fraguat
era tal que no permetia pensar-nos d’una altra manera, les nostres mirades, ja extenuades, es
creuaven fugaçment un cop més, i jo, amb totes les forces, insistia a perforar aquella duresa, i
arrecerar-me sota la teva pell.

“Home is a whole society, fulminating with voices from the Dead,
the familiar voices blending into birdsongs on your windowsill at
dawn. Comforted by the tracks of those who have gone ahead of
you, your limits extend after them. You are alive but part of you is
underground already. When whom you love or have loved dies, part
of you goes too, and you are picked apart, gradually, piece by piece,
until oblivion is as natural as sleep”
—Fanny Howe, Holy Smoke

Espero, doncs, aquí assegut, en els únics racons que em vas deixar, en aquells esglaons plens de
marques, reminiscències de tots aquells que ens hem aturat aquí. En aquell formigó dur sense
cap ombra on, en seure-hi, desplaço el recorregut dels altres transeünts que es mouen amb un
altre pla, mentre miro de reconstruir amb la memòria totes les possibilitats que van quedar dins
el cubell, i en caure-hi, m’adono que allà i només allà... van ser exactament 7,5 minuts el que va
trigar a endurir-se.

-Igansi Ayats Soler