El terme ruderal (del llatí ruderalis) es refereix a la flora resilient en entorns modificats per l'ésser humà, capaç d'expandir-se fàcilment, produir moltes llavors i adaptar-se a diverses condicions. En botànica, s'afegeix el lèxic ruderalis per a designar a les espècies comunament conegudes com a males herbes o invasores.

Aquest projecte recopila plantes, flors, arrels, llavors i altres vegetals, que culturalment, han adquirit connotacions associades a la dissidència: perilloses, estrangeres, no productives...  També han estat històricament vinculades a rituals de trobades entre alteritats: màgia, aquelarres, alquímia, conjurs d'amor, bacanals, viatges...

En aquest cas, la muntanya de Montjuïc, a Barcelona, és l'escenari en el qual s’enfoca la recerca. Generalment, els espais confrontants o externs al nucli central de la ciutat són el lloc en el qual ocorren trobades desplaçades de l'espai públic o al marge del control. Montjuïc és, en el cas de Barcelona, aquest parador suspès durant la nit on les activitats aprofiten la foscor i l'absència de mirades per a desenvolupar-se de manera autònoma, fent valdre la seva identitat pròpia.

Ruderalis és la recol·lecció de tots aquests costums, rituals i tradicions que apareixen naturalment en la dissidència, jugant amb la metàfora de les pròpies plantes que creixen espontàniament. Quan es desplaçen simbòlicament a l'espai de la galeria, adquireixen una condició d’objectes narratius (altars, arxius o relíquies de valor cultural) que fomenten la incertesa o l’allunyament del relat hegemònic.

No era capaç de recordar la forma de la piscina. Va demanar ajuda a les seves germanes perquè intentessin descriure com era. També va preguntar al seu pare si podia dibuixar-la. Ja hi ha una forma: vores rectes, línies marcades i simetria, sense zones arrodonides. Aquest exercici de memòria és el primer gest que anima l’artista Krystel Liliana a produir una sèrie de peces que responen a la idea de reconstrucció i materialització d’imatges allotjades en el record.

En la pràctica artística de Krystel, la cera és el material principal que dona forma a les seves obres. En aquesta exposició la trobem en diferents formats i superfícies: com a suport d’imatges —on el mateix material actua com un vel sobre la fotografia, tornant-la difusa i afectant la seva nitidesa—. També la cera es converteix en estructura i objecte; apareixen, reescalats, elements propis d’una casa, de l’estiu: com una piscina que podríem sostenir amb dues mans o un banyador que conté un cos invisible. L’aigua funciona com a element vehicular en tota l’exposició, connectant formes i espais, operant com una capa profunda, que ha deixat una empremta.

Juntament amb aquestes peces treballades en cera, també es presenten alguns objectes que aporten noves capes de significat i lectures a la mostra. Un element particular és l’arxivador, que resguarda l’interior i ens remet a l’acció de fer memòria i recopilar. L’escala i la posició de les peces que aquí trobem ens permeten mirar-les cap endins, com si aprofundíssim en el record, o contemplar-les des de lluny, en un exercici de reconeixement i de connexió amb alguna cosa que ja hem vist abans, però portada a aquesta exposició com una mena de seqüència o fotograma al qual accedir a poc a poc.

Es manifesten així dues intencions durant el procés de Krystel: recordar i fer present —o portar presència— mitjançant imatges transformades en objectes de diferents escales que dialoguen entre si. Una arqueologia de la memòria: la casa, habitacions contigües, fotografies, espais i desplaçaments. Tot això travessat per una sensació constant de distorsió, d’inaccessibilitat, com una imatge que no acaba de ser nítida.

El terme ruderal (del llatí ruderalis) es refereix a la flora resilient en entorns modificats per l'ésser humà, capaç d'expandir-se fàcilment, produir moltes llavors i adaptar-se a diverses condicions. En botànica, s'afegeix el lèxic ruderalis per a designar a les espècies comunament conegudes com a males herbes o invasores.

Aquest projecte recopila plantes, flors, arrels, llavors i altres vegetals, que culturalment, han adquirit connotacions associades a la dissidència: perilloses, estrangeres, no productives...  També han estat històricament vinculades a rituals de trobades entre alteritats: màgia, aquelarres, alquímia, conjurs d'amor, bacanals, viatges...

En aquest cas, la muntanya de Montjuïc, a Barcelona, és l'escenari en el qual s’enfoca la recerca. Generalment, els espais confrontants o externs al nucli central de la ciutat són el lloc en el qual ocorren trobades desplaçades de l'espai públic o al marge del control. Montjuïc és, en el cas de Barcelona, aquest parador suspès durant la nit on les activitats aprofiten la foscor i l'absència de mirades per a desenvolupar-se de manera autònoma, fent valdre la seva identitat pròpia.

Ruderalis és la recol·lecció de tots aquests costums, rituals i tradicions que apareixen naturalment en la dissidència, jugant amb la metàfora de les pròpies plantes que creixen espontàniament. Quan es desplaçen simbòlicament a l'espai de la galeria, adquireixen una condició d’objectes narratius (altars, arxius o relíquies de valor cultural) que fomenten la incertesa o l’allunyament del relat hegemònic.

No era capaç de recordar la forma de la piscina. Va demanar ajuda a les seves germanes perquè intentessin descriure com era. També va preguntar al seu pare si podia dibuixar-la. Ja hi ha una forma: vores rectes, línies marcades i simetria, sense zones arrodonides. Aquest exercici de memòria és el primer gest que anima l’artista Krystel Liliana a produir una sèrie de peces que responen a la idea de reconstrucció i materialització d’imatges allotjades en el record.

En la pràctica artística de Krystel, la cera és el material principal que dona forma a les seves obres. En aquesta exposició la trobem en diferents formats i superfícies: com a suport d’imatges —on el mateix material actua com un vel sobre la fotografia, tornant-la difusa i afectant la seva nitidesa—. També la cera es converteix en estructura i objecte; apareixen, reescalats, elements propis d’una casa, de l’estiu: com una piscina que podríem sostenir amb dues mans o un banyador que conté un cos invisible. L’aigua funciona com a element vehicular en tota l’exposició, connectant formes i espais, operant com una capa profunda, que ha deixat una empremta.

Juntament amb aquestes peces treballades en cera, també es presenten alguns objectes que aporten noves capes de significat i lectures a la mostra. Un element particular és l’arxivador, que resguarda l’interior i ens remet a l’acció de fer memòria i recopilar. L’escala i la posició de les peces que aquí trobem ens permeten mirar-les cap endins, com si aprofundíssim en el record, o contemplar-les des de lluny, en un exercici de reconeixement i de connexió amb alguna cosa que ja hem vist abans, però portada a aquesta exposició com una mena de seqüència o fotograma al qual accedir a poc a poc.

Es manifesten així dues intencions durant el procés de Krystel: recordar i fer present —o portar presència— mitjançant imatges transformades en objectes de diferents escales que dialoguen entre si. Una arqueologia de la memòria: la casa, habitacions contigües, fotografies, espais i desplaçaments. Tot això travessat per una sensació constant de distorsió, d’inaccessibilitat, com una imatge que no acaba de ser nítida.