ELEMENTS PER A UN PAISATGE
Un paisatge és –entre altres definicions– un “espai natural admirable pel seu aspecte artístic”, segons la Real Academia Española. No obstant això, com més cops l’artista llegeix la definició, més dubtes li genera. No considera que un paisatge hagi de ser necessàriament admirable. Poden haver-hi paisatges terrorífics, desoladors, onírics o inquietants. Poden haver-hi paisatges que ens facin tremolar d’emoció, però també altres que ens provoquin malsons o, el que és pitjor, la més absoluta indiferència. El terme natural, a més a més, també li genera cert conflicte. Quan, per exemple, observa una fotografia de Lori Nix, pensa que podria ser paisatge de la mateixa manera en què ho són les vistes que contemplem des de qualsevol casa rural.
Jacarilla suposa que, en el fons, s’identifica més amb el paisatge expandit, canviant, metafòric i difícil d’acotar del que parlava John Berger. Aquell paisatge que només es crea quan mirem les coses d’un mode concret. A la pintura, a la literatura, al cinema, a la vida quotidiana. Aquell paisatge que ens confronta amb la natura –signifiqui la paraula “natura” el que signifiqui– per a evidenciar, un cop més, la nostra relativa insignificança. Aquell paisatge que observem sense ser capaços –afortunadament– de comprendre-ho totalment. Aquell paisatge que creem sense ser conscients de fer-ho. Aquell paisatge conformat no només per quelcom que està, sinó també per allò que està absent. Aquell paisatge sobre el qual escrivim tot el temps, inclús sense saber-ho. Aquell paisatge d’infinites aparences que descrivim constantment en centenars de milers d’obres de ficció.
Tot i que, per altra banda, l’artista es pregunta: què passaria si les persones també fóssim paisatge? No només formant part del paisatge com un element més, sinó sent-ho, transformant-nos en ell, esdevenint paisatge. Cossos humans com a muntanyes, com a rius, com a valls i planes. Cossos humans que canvien, creixen i evolucionen, que es transformen com els protagonistes de sexe canviant de La mà esquerra de la foscor, d’Úrsula K. Le Guin. Cossos humans que, com aquells oceans, muntanyes i valls, es construeixen, desconstrueixen, reconstrueixen sense parar, formant part fonamental del nostre imaginari artístic des de temps immemorials.
Elements per a un paisatge proposa un recorregut subjectiu per alguns elements susceptibles de formar part d’un possible paisatge. Imatges i textos que es retroalimenten en combinar-se de distintes maneres, conformant així un atles tant inacabat com obert a múltiples lectures.
20 MAR — 12 JUN
c/Lluís el Piadós, 3
08003, Barcelona
Dimarts a divendres. 11:00–19:00 h
Dissabtes. 11:00–14:00 h
c/Lluís el Piadós, 3
08003, Barcelona
Dimarts a divendres. 11:00–19:00 h
Dissabtes. 11:00–14:00 h