Bauen wir uns Wörter wie Nüsse. Construimos palabras como nueces, Lena Laguna Diel

25/04 - 13/06/2026

Es tracta d’una exposició colpidorament íntima. Una exposició sobre estimar i ser estimada, sobre mirar-se, sobre trobar-se en les imatges i sobre la necessitat de construir un lloc propi quan l’arrelament no és mai del tot estable.

Lena Laguna Diel parteix del poema del seu avi, Bertold Diel, escrit des de la pregunta per la pàtria, la llengua i el territori. Durant la guerra, el seu avi va fugir diverses vegades d’Alemanya i es va amagar al bosc per no ser trobat. Aquesta imatge –el bosc com a refugi, com a camuflatge, com a espai de supervivència– travessa tota l’exposició. La mostra es planteja, de fet, com un petit bosc. En entrar, les dues grans cianotípies, De quien sembramos las semillas (2025), flanquegen l’espai i obliguen l’espectador a passar per un passadís estret, com si no fos possible posseir l’exposició de cop, sinó només travessar-la.

Aquestes cianotípies, fetes amb plantes recollides del territori, tenen una presència monumental i fràgil. Són plantes seques, en perill d’extinció, arrossegades pel riu, sense arrels. En els seus blaus hi ha alguna cosa mística, però també terrenal. Com si Lena volgués donar rellevància a allò que desapareix, a allò que passa en segon pla, a allò que la natura s’emporta però que encara deixa una empremta.

Al voltant d’aquestes cianotípies apareixen les pintures de petit format: dues persones que parlen, que es miren, que semblen connectades per fils o tancades dins de bombolles. Però aquestes figures també poden ser la mateixa Lena parlant amb ella mateixa. En un primer moment, per a l’artista, eren converses entre colors; ara, en canvi, són una manera de mirar-se des de fora. “Ens hem de mirar per fora per saber qui som”, diu. En aquestes pintures hi ha, doncs, una recerca d’identitat, però també una forma de subjectivització: Lena es troba en allò que pinta, en les cares que repeteix, en les figures que s’amaguen, en aquesta energia invisible que travessa els cossos.

Les aquarel·les, de 2023, vinculades al projecte Una fuerza loca, apareixen com un primer moment en què l’artista incorpora el la figura humana. Són figures imaginades o extretes de referents de la pintura antiga o renaixentista. El que interessa no és tant qui són, sinó què les travessa. En aquest sentit, la reiteració de la imatge no construeix un retrat, sinó que converteix la bellesa clàssica de les figures renaixentistes en una mena de màscara: una presència idealitzada que es repeteix fins a esdevenir anònima. En alguns casos, el puntillisme funciona com una energia, com una força que vibra al voltant de les persones.

Les ceres, realitzades sobretot en un moment de reclusió postpandèmica a Karlsruhe, mostren un altre aspecte central del seu univers: l’experimentació amb el color. Lena divideix el color, el superposa, el delimita. Necessita crear horitzons, saber on comença i on acaba cada cosa. En aquestes obres petites hi apareixen boscos nocturns, fugides, animals, reixes, fragments familiars i abstraccions. No són una sèrie tancada, sinó un procés d’aprenentatge, una manera d’anar fent, amb dimensió processual. El material està viu i el color es converteix en una lluita constant, però també en una forma d’ordre.

En el segon espai, més recollit, trobem els dibuixos més recents, tots de 2026. Són retrats de persones imaginades, intuïdes, idealitzades. Figures que Lena necessita dibuixar per acostar-s’hi, per donar forma al dubte, per entendre alguna cosa del desig, de la vulnerabilitat i de l’amor. A la sèrie En mi corazón crece un ojo, quan una persona s’adona del que sent –segons la Lena–, neix una consciència des del cor. Es tracta d’una imatge delicada, que permet veure des del lloc on es pateix, però també des d’on s’estima.

Al centre, les dues cases de ceràmica, S’Aranella i S’Aranella II, remeten a una illa aïllada de Cadaqués, habitada per la natura i gairebé inaccessible per als humans. Són cases que semblen refugis, però també miratges.

Aquesta exposició és, finalment, un bosc íntim. Un espai on la memòria familiar, el desarrelament, l’amor i la pintura es troben. Com les plantes sense arrels, com les figures dins de bombolles, com els cossos connectats per fils, parlen d’una identitat que busca lloc, però que no acaba mai de trobar-lo del tot.

Lena Laguna Diel no dona una resposta tancada sobre què vol dir pertànyer, estimar o recordar. Més aviat construeix un lloc des d’on poder mirar-ho: amb fragilitat, amb color, amb consciència i amb una vulnerabilitat profundament bella.