no termina de aorillarse, Valentina Alvarado Matos

19/11 - 17/12

Aquest text neix de la meva visita a l'estudi de Valentina Alvarado Matos, on em va ensenyar les peces en paper i ceràmica que ara formen part del mural en la galeria FUGA, però també dels enllaços de vídeo que em va compartir per correu, estant ja de viatge, i d'algunes anotacions que, segons em va dir, la van ajudar a centrar la seva proposta. La primera és una entrada d'un llibre anomenat Mestizajes de la paraula Collage. Em va arribar glossada en nou pàgines. O en realitat eren imatges? L'artista les va capturar amb el seu mòbil, per a enviar-me-les. Per això, en pantalla, vaig veure com les frases es corbaven lleugerament, en lloc d'estar planes, reproduint la inclinació natural del plec quan està cosit o encolat a un llom. La seva ondulació em va recordar a l'onatge i aquesta sensació de vaivé que es percep en la seva obra, forjada en un continu anar i venir de llocs, idees i materials que mai moren en una presa. Més aviat reapareixen en unes altres, fins i tot en vídeos distints, com estelles d'un paisatge que es filtra o sedimenta sobre altre i s'obre a noves configuracions. De fet, el llibre del qual va extreure les seves captures per a explicar-me quina era la seva principal metodologia (el collage) és el mateix que surt en la seva correspondència filmada amb Nazli Dincel, tret que aquí s'usa per a premsar unes flors. Unes mans les dipositen en una altra pàgina, en la H de Hacia (Cap a [algun lloc]), mentre s'escolta: "cap a com a orientació, com a moviment, no cap a com un fer". Amb aquesta distinció, l'artista emfatitza la seva aposta per la transitorietat sobre els fets o accions consumades, la qual cosa al seu torn es reflecteix en el seu reiterat intent de trencar amb la rigidesa de l'enquadrament i fer-lo més inestable.

En un escrit sobre les làmines de la primera enciclopèdia, Roland Barthes va afirmar que "apropiar-se és fragmentar el món, dividir-lo en objectes finits, subjectes a l'home en proporció a la seva discontinuïtat: ja que no es pot separar sense finalment nomenar i classificar, a partir d'això neix la propietat. Míticament, la possessió del món no va començar amb el Gènesi sinó amb el Diluvi, quan l'home va ser obligat a nomenar cada espècie animal i a situar-la, és a dir, separar-la de les seves espècies veïnes". Si ho esmento és perquè en intervenir en el paisatge -o millor dit, en la seva representació- o preguntar-se si es pot lletrejar una fulla, Alvarado Matos sembla estar venjant-se d'aquesta violència epistemològica de la qual parla Barthes consistent a separar, definir, classificar i fixar les coses, convertir-les en conceptes. Aquí l'artista segueix una altra lògica: "faig una foto, escanejo, imprimeixo, per a tornar a dibuixar, tornar a escanejar, tornar a imprimir per a filmar per a penjar". A vegades, és la veu la que parla per sobre de la imatge. Unes altres, són unes mans les que alteren la sintaxi del 'món civilitzat', que en el seu imaginari és suggerit per diferents elements com un mapa o el globus terraqüi, una làmina de fòssils, la seva visita al Jardí Botànic i aquesta idea de l'horitzó que és reflex de la perspectiva lineal renaixentista amb la qual es va colonitzar Amèrica. Cal esmentar-ho, perquè Matos va néixer a Veneçuela però viu a Espanya. D'aquí la seva recurrència a un paisatge que migra contínuament, contaminat pels seus records: un paisatge que no termina de aorillarse (no acaba d’acostar-se a la vora). Aquesta qualitat sensible queda amplificada per la fragilitat del material analògic i la rapidesa amb la qual es deteriora sinó es preserva en condicions.

"Anar filmant és també és una manera de repassar el filmat". En una altra de les seves notes, l'escolto traduint les seves imatges en paraules: Mans del meu pare obren horitzó vermell triturat... Mans meves obren restes de mapa... Mans que ens són meves acaricien... Mà interromp mà impresa escanejada sobre petxines de taronja i ceràmica... Mà sosté foto del fons del paisatge... Dit toca lent del paisatge... Mà sosté foto sobre el fons d'aquesta fotografia... Igualment, observo que en almenys dues pel·lícules s'acrediten les de les persones que apareixen en ella, mai de cos sencer. Connecto el seu èmfasi amb una altra observació de Barthes, quan diu: "Es pot precisar a què es redueix l'home de la imatge enciclopèdica, quin és, d'alguna manera, l'essència de la seva humanitat: són les seves mans. En moltes de les làmines (les més belles tal vegada) apareixen mans separades del cos que voletegen al voltant de l'obra (perquè la seva lleugeresa és extrema); aquestes mans són sens dubte el símbol d'un món artesanal (...); però més enllà de l'artesanat, les mans són fatalment el signe inductor de l'essència humana.” En el context al qual es refereix, on figuren una infinitat d'objectes detalladament il·lustrats, aquestes serveixen per a marcar una escala en relació al cos. Diguem que ens familiaritzen amb el que estem veient, però també són el reflex d'una determinada èpica, com si el món no pogués existir pel seu compte. És 'l'home' qui li dona forma i el maneja. Fins i tot m'atreveixo a suggerir que l'enciclopèdia seria la culminació última d'aquesta idea. Ni què dir que Alvarado Matos parteix d'una premissa molt diferent. Es diria que la mà, si és el cas, és un mode d'accedir a la imatge i inscriure's en ella. El que ens indica és que aquesta no existeix de manera autònoma sinó que és fabricada simultàniament al seu registre, però en diàleg amb el paper, l'argila o l'aigua i de les sals i minerals que componen la pel·lícula. Variables de les quals té un control limitat. Aquesta idea també és suggerida quan esmenta en què s'assemblen el cinema i la ceràmica, dues de les seves pràctiques: “En tots dos casos, hi ha temps en els quals la imatge emergeix, quan filmes alguna cosa en analògic no pots veure-ho immediatament. El mateix succeeix en la ceràmica en el forn. Aquests processos artesanals estan marcats per l'espera i per la transformació de la matèria en aquest intèrval. La consegüent aparició de les imatges revelades, o de les peces enfornades, és un retrobament on s'expressen les propietats d'aquests elements”.

A la llum d'aquesta declaració, es diria que en el seu treball no hi ha un subjecte agent sobre un objecte, que és passiu, sinó situacions intermèdies, i una negociació contínua en la qual, sovint, entren altres persones de l'univers afectiu de l'artista. Penso en les mans de la seva mare recollint unes flors o en les de Catarina -la nostra amiga en comú- raspant una superfície, pelant-la, i les connecto amb les meves en escriure aquest text, on interpreto els collages, vídeos i notes de Valentina, inevitablement filtrats pel que ja conec. I aquí és quan em recordo de Raul Ruíz, citant a Huidobro “No canteu la rosa, oh, poetes: feu-la florir en el poema”, al qual proposo com a aliat, perquè les imatges que aquí apareixen també són això: un suma de circumstàncies i d’intercanvis.

Andrea Valdés