La Prenyada

Stella Rahola Matutes i Roger Paez

I de cop sobtat, el cor primigeni respira en la pedra

Vicenç Altaió, "Espiadimonis al pavelló"

Si aneu ben de matí al Pavelló Mies van der Rohe, a la falda de Montjuïc, podreu veure com respira. La porositat de la pedra de travertí absorbeix la humitat ambient durant la nit, i quan el sol comença a escalfar-ne la superfície, la rosada s’evapora en un baf de vapor d’aigua, una llarga espiració després de la lenta inspiració nocturna. La pedra, i amb ella tot l’edifici, es torna un organisme viu. Un gran músic gal·lès canta allò de ‘rocks are slow life’, i per a nosaltres aquesta afirmació no és una metàfora, sinó una posició política. Les pedres (i l’arquitectura) son formes de vida lenta, i des d’aquesta perspectiva, se’ns obren noves maneres d’entendre i de practicar la nostra relació amb l’entorn construït, sigui per l’acció natural o humana—els coloms no distingeixen entre el penya-segat del morrot de Montjuïc i qualsevol carrer de l’Eixample. El travertí del pavelló és creuat per la vida de diverses formes: és el producte calcari d’un procés bio-geològic marcat per l’aigua, reprodueix la seva formació per negat i assecat en el curt cicle diari que s’evidencia en la seva espiració matinal, i és suport d’altres tipus de vida que creix i es desenvolupa en la humitat dels seus porus—bacteris, algues i molses, agents claus en la pròpia formació del travertí. La pedra és simultàniament producte i suport de vida.

«La Prenyada»  treballa justament des d’aquesta assumpció. Els dibuixos que trobem al primer espai de la galeria testimonien el treball lent i dilatat de comprensió d’un fragment de travertí a través d’una tècnica hidròfila com és la litografia. Al centre de la sala, una llosa trencada procedent del Pavelló Mies van der Rohe i inoculada amb molsa el dia de la inauguració de l’exposició, convida la vida. La llosa és objecte de cures contínues per part de les artistes, les galeristes i les visitants, que diàriament humitegen la pedra amb aigua i la protegeixen de nit. Els estris de cures ocupen el tercer àmbit de la sala, dominat pel tub de làtex, que com un cordó umbilical alimenta la llosa de travertí i la connecta indissolublement amb el lloc—abans de l’aparició de «La prenyada» , bacteris, algues i molses son ja presents a l’espai expositiu en forma de cists i espores aèries.

Més enllà de la sala d’exposicions pròpiament dita, en un espai habitualment privat, l’exposició continua amb un gran dietari que es va omplint periòdicament, cartografiant l’evolució de la molsa i altres ens vius que transformen i enriqueixen la llosa de travertí. Acompanyen al dietari-en-progrés els documents de treball realitzats per les estudiants del MEATS Elisava. L’última peça, al vàter del fons de tot, és la projecció d’un vídeo que explica el procés de treball i el resultat de la intervenció temporal al pavelló de Lilly Reich.

Les litografies, la pedra, l’aigua, les cures i la documentació formen un conjunt lax, vagament articulat per l’espai de la galeria, des de la porta d’entrada fins la paret enrajolada del vàter. La prenyada és una instal·lació que vol revelar la vida inherent a la matèria, i convidar-la més encara. No com a metàfora, sinó com a acció política.

Inauguració - 22/01/2025 - Barcelona